El nom d’Intel·ligència Artificial (IA) provoca temors i desconfiança, generant la idea de competència amb la intel·ligència humana. Fins a quin punt és el nom responsable d’aquesta percepció?
El terme va ser encunyat per John McCarthy el 1956, durant la conferència de Dartmouth. McCarthy i els seus col·legues buscaven definir un nou camp d’investigació que es focalitzés en màquines capaces de realitzar tasques que requerien intel·ligència humana. L’atractiu del terme va ajudar a obtenir finançament i suport polític, ja que evocava una imatge ambiciosa i poderosa. Tot i que aquest enfocament va ser efectiu per captar atenció i fons, també va influir negativament en la percepció pública.
Anomenar un concepte, producte o tecnologia pot definir el seu èxit o generar malentesos duradors. Per exemple, el terme «núvol» en la informàtica va ajudar a simplificar i fer més accessible la idea d’emmagatzematge remot, mentre que «intel·ligència artificial» perpetua la idea que estem creant una entitat autònoma que competeix amb la nostra intel·ligència.
La por al nom
El problema rau en la paraula «intel·ligència». Els humans ens enorgullim de la nostra capacitat per pensar, crear i adaptar-nos. Anomenar «intel·ligent» una màquina desdibuixa els límits entre allò humà i allò artificial, generant la por de perdre la nostra singularitat. Aquesta por s’intensifica quan es percep la IA com un reemplaçament de rols humans—en el treball, l’art, o en decisions que requereixen empatia i judici moral.
Els mitjans solen descriure la IA en termes de competència: màquines que ocupen llocs de treball, que es tornen més intel·ligents que nosaltres, o que fins i tot podrien reemplaçar el nostre paper en la societat. Per exemple, titulars com «Les màquines estan prenent els nostres llocs de treball» o «La intel·ligència artificial superarà la capacitat humana» reforcen aquesta percepció. I la ciència-ficció ha trobat un gran filó, creant escenaris que proposen que la IA podria significar l’extinció de l’espècie humana. Aquest enfocament apocalíptic és més una projecció de les nostres pors que una realitat, ja que les màquines no tenen interessos ni busquen «guanyar» res.
Els sistemes d’IA no pensen ni senten; només realitzen tasques específiques per a les quals van ser programats, com analitzar dades i reconèixer patrons. El terme «intel·ligència artificial» suggereix capacitats que no tenen, augmentant així l’aprehensió del públic. Aquesta por s’amplifica per malentesos sobre el funcionament de la IA i les conseqüències de la seva integració en la societat.
Al llarg de la història, hem desenvolupat tecnologies que superen les nostres capacitats sense veure-les com amenaces, sinó com extensions de les nostres habilitats. No sabem caminar sobre l’aigua, però construïm vaixells; no podem volar, però dissenyem avions. Les calculadores realitzen càlculs més ràpidament que nosaltres, les grues aixequen més pes del que podríem carregar, i els vehicles ens permeten viatjar més ràpidament del que podríem córrer. La intel·ligència artificial hauria de veure’s de la mateixa manera: no com un rival, sinó com una eina poderosa que ens permet aconseguir allò impossible.
Una altra terminologia hauria estat possible, però ja és tard
Una alternativa més precisa seria parlar d’«intel·ligència augmentada». Aquest terme posa els humans al centre, destacant la col·laboració entre les nostres capacitats i les màquines. «Intel·ligència augmentada» subratlla la cooperació, mostrant que la tecnologia no reemplaça les nostres habilitats, sinó que les potencia. Canviar l’enfocament del nom ens ajudaria a entendre millor la relació simbiòtica amb la IA: una relació que no busca substituir, sinó potenciar les nostres capacitats.
Es podien haver triat noms que milloressin la comprensió pública com computació augmentada, tecnologies d’aprenentatge automàtic, analítica predictiva o assistents digitals. Per entendre millor què és la IA generativa, es podrien utilitzar termes alternatius com creativitat assistida, generació automàtica de contingut, modelatge generatiu o sistemes de creació digital.
Per mitigar aquestes pors i adoptar eficaçment les tecnologies relacionades amb la IA, necessitem reconsiderar com emmarquem la nostra relació amb ella. En lloc de veure-la com un competidor, la IA hauria de ser presentada com una extensió de les nostres capacitats: una eina que ajuda a resoldre problemes complexos, augmenta la creativitat humana i millora la qualitat de vida. Hem de canviar el llenguatge i el discurs per deixar clar que no estem creant una «nova intel·ligència» que competeixi amb la nostra, sinó sistemes que ens recolzen i ens permeten realitzar tasques abans impossibles.
Canviar el nom en aquest punt és impossible, però podem promoure la idea que la IA és una forma d’intel·ligència humana augmentada.
La intel·ligència artificial no existeix; fins i tot si arribem a la IA general, seguirà sent una tecnologia d’humans per a humans. La veritable intel·ligència artificial sembla llunyana i, a més, és totalment innecessària. Com va dir el científic Alan Kay: «La millor manera de predir el futur és inventar-lo». I ha de quedar clar que en aquest futur, quan redefinim la narrativa, allò que anomenem tecnologia artificial ha de ser percebut com un veritable aliat de la humanitat.